Constitució

NEIX UN NUEVO SECTOR

La notícia breu que podria encapçalar la secció festera de qualsevol publicació local, és, en aquesta ocasió, més que una pura notícia per a vostès, veïns precisament d’aquest nou Sector que neix aquest any i s’integra de ple en unes festes que Castelló celebra des de més de sis segles.

No anem a pretendre en aquest número inicial de l’informatiu, que, de forma periòdica, anirà portant fins a les cases de tots i cadascun dels veïns d’aquest nou Sector, les inquietuds de la Comissió de la Gaiata, ensenyar-los a vostès què són les nostres festes i on i per què van néixer; en primer lloc, perquè la cosa no és senzilla, ni de bon tros, i, en últim i més important terme, perquè molts de vostès les coneixen prou bé com perquè ara tinguem la pretensió d’iniciar-los en un costum que probablement és seva des el mateix moment en que van veure la primera llum, lluminosa i mediterrània, del nostre Castelló.

Però si és notícia el naixement, aquest any, d’una nova Comissió, d’un nou Sector, en definitiva, que es vagi a integrar els que ja han nascut a impulsos de la nova orientació que es vol donar a les nostres més tradicionals festes: les de la Magdalena.

És notícia perquè, des que les Festes de la Magdalena, de la mà d’aquells homes que van saber tenir visió de futur, allà per l’any 1944 i que van encapçalar un alcalde inoblidable, D. Benjamin Fabregat, i un castellonero dels peus a la cap, creador d’aquest inigualable “Pregó de Festes” i impulsor sempre de les nostres coses més pròpies, Manuel Segarra Ribes. L’estructura de la festa no havia tingut cap variació ia ningú se li escapa que el CasteIlón de la postguerra no s’assemblava en gairebé res al desbordant Castelló dels nostres dies, que ha multiplicat, una i altra vegada, la seva població, fins convertir-se en aquesta Ciutat de prop de cent quaranta mil ànimes, amb els seus problemes i les seves il·lusions.

La veritat és que unes festes de pura extracció popular, com són les nostres, per mor del creixement desmesurat i espacial de la Ciutat s’havien fet, cada vegada més, per a uns pocs, aquells que vivien en un dels llocs privilegiats, prop del centre dels antics sectors, creats abans de la gran expansió dels anys seixanta. I aquest any s’ha intentat començar a pal·liar el problema; creant altres, és veritat, però donant oportunitat al poble de Castelló de participar, d’una vegada, decisivament potser, en la gènesi de les nostres festes, perquè es faci realitat l’obstinació que les festes surtin del poble per tornar-hi.

Així neix la Comissió de la “Gaiata del Sequiol», la qual, en els freds guarismes, porti el 15 (aquesta “nena bonica” dels aficionats als jocs d’atzar, que esperem acompanyi la marxa d’una Comissió que, ara, s’inicia). I, encara que neix, no es pot dir que estigui formada per persones que no “sàpiguen el que és una Comissió de Sector”, perquè, entre els seus integrants, hi ha persones que “se les saben totes” i tenen “més de mil hores de rodatge “: ja els aniran coneixent, poc a poc.

Però, potser, la més gran de les novetats resideixi en què el fet que, per primera vegada en la història de les nostres festes, una dona, una valenta i experimentada dona, malgrat la seva joventut, es posa al capdavant d’una Comissió de Sector. Això és un dels detalls que va a diferenciar a la nostra “Gaiata” de les altres, però no desitgem, cap dels membres de la Comissió, que sigui l’únic.

Pretenem iniciar el treball amb una política de portes obertes, de manera que, en qualsevol moment i en qualsevol circumstància, tots els veïns del sector del “Sequiol” podran saber com van les nostres coses i tindran participació directa de les nostres tasques, d’una forma més que la purament econòmica (o, almenys, aquest seria el nostre desig); la Comissió la formem uns pocs, però en representació de tots i cadascun dels veïns del Sector, que hauran de “fer pinya”, perquè, al final, puguem sentir-nos tots satisfets de la nostra marxa en pro d’unes millors festes per a Castelló . ,

Aquesta és, en breu síntesi, la nostra exposició de desitjos enfront de la nova “temporada gaiatera”. De la conjunció dels esforços, d’uns i altres, pot néixer aquesta etapa nova per a aquest Sector que neix ara mateix: al Sector del “Sequiol”.

La seva col·laboració i la seva comprensió seran imprescindibles per a això.

EL PER QUÈ D’UN NOM / EL PER QUÈ D’UN SÍMBOL

Com tot nounat, el nostre nou Sector ha hagut de buscar els seus senyals d’identitat (aquestes que, avui dia, estan tan de moda invocar moltes vegades, sense saber massa per què i quins), amb les d’aparèixer davant la resta dels que configuren, en atapeïda unió, aquest conjunt de «ens» dedicats, únicament i exclusivament, a pensar en les Festes de la Magdalena, les nostres més tradicionals festes, malgrat tot, veuen conservar les més pures essències d’aquest Castelló que, poc a poc, s’ha anat despersonalitzant a causa del seu ràpid creixement.

I, realment, poc vam haver de pensar els membres de la Comissió d’aquest nou sector, el 15, en l’ordre dels creats a Castelló, ja que la cosa estava ben clara.

Quin nom podria millor representar la nostra recent creada «gaiata» que aquell que ho fos de tota una època de la vida de Castelló? I així va sorgir, sense dubtar, la resposta ‘el nou Sector es havia de trucar ell «Sequiol».

I no hi ha res més que parlar. No hi havia res més que parlar, perquè si un «alguna cosa» hi havia hagut de representatiu a l’interior del nou Sector, res tan entranyable com aquell desaparegut camp de futbol; Aquesta denominació tan horta (el que, en aquells dies era una feraç i cuidada horta, avui convertida en jungla d’asfalt en algunes parts i només de terra per desgràcia encara, en altres), tan castellonera i que, immediatament localitzarien al Sector amb només la seva denominació.

Perquè, tot i que, fa més de vint anys, el vell camp va deixar el seu lloc de gestes esportives després d’una lamentable decisió dels directius del Club degà, del més representatiu Club de Futbol Castellonenca, i dels regidors municipals, es convertia en zona dedicada a l’ensenyament, cosa que ha vingut fent fins ara, primer com a Escola Normal de Mestres i, ara, en la nova denominació, coneguda per tots, no ha estat oblidat, ni molt menys.

I no és que estiguem contra l’ensenyament, naturalment, sinó que pensem que llocs per aixecar una nova escola, llavors, havien molts i, però, es deixava a Castelló sense una instal·lació esportiva que, ara, plorem.

El «Sequiol» havia deixat la seva denominació, amb tota seguretat, a una petita sèquia que corria a l’esquena i on, en més d’una ocasió van haver d’apagar els seus acaloraments els seguidors d’alguns equips regionals, quan encara la rivalitat regional era una cosa amb significat. Era «el sequiol» d’on s’extreia «l’aigua miraculosa», aquest «panacea» que feia reviure en instants, als més malparats jugadors, després una acció del joc no massa ortodox.

Bé, ja tenim nom; però quin serà el nostre símbol?

Aquí tampoc els dubtes van ser massa grans, per que un element va ser consubstancial amb el nostre Sector, com també ho fos amb altres llocs de Castelló, però, potser, aquí amb més força perquè el seu pas (el pas d’aquesta «Panderola» que figura en nostre emblema) va ser el pas d’un amic que marcava les hores del dia, que, justament en el nostre Sector, abandonava la ciutat i es fonia amb el camp, amb aquest camp que va fer necessari la seva estesa allà per l’any 1889, facilitant, de Així, les comunicacions entre les zones agrícoles d’Almassora, Vila-real i Borriana amb les industrials d’Onda (en ple desenvolupament ceràmic) i els ports de Castelló i Borriana, aparadors de la nostra exportació, ja important en l’època.

Els més vells encara recordaran els seus xiulets, quan abandonava l’actual carrer Herrero (llavors poc més que un conjunt de magatzems dedicats a la comercialització de les nostres taronges) i, seguint la línia que formen els actuals carrers Mestre Bretón i avinguda d’Almassora, s’endinsava en una feraç horta, amb olors de tarongina, a la primavera, i fruits daurats en les seves branques, amb l’arribada de la tardor-hivern. Eren altres temps, en els quals els nens, encara, podien jugar en llibertat pels carrers, on l’únic perill era precisament aquesta amiga, la «Panderola», que anunciava el seu pas amb alegria, el seu pas lent, de vegades: però sempre simpàtic i colorista.

I va ser precisament el nostre Sector, quan una tarda de l’any 1963 va acomiadar amb llàgrimes als ulls a aquesta vella màquina i aquells atrotinats vagons en el seu postrer recorregut fins a la ja llavors florent i industriosa Onda. Un pas carregat d’emocions, que encara recordaran alguns i que, potser, els més joves, han sentit de llavis dels seus majors, quan, en les tardes grises hivernals, després dels humits vidres d’un mirador sobre un carrer d’asfalt, han cregut reconèixer la veu d’una que va ser amiga per a tots, que ens va portar les aromes dels nostres camps fins a la mar i d’aquest fins a les nostres muntanyes, de qui es constituís gairebé com a símbol de tota una ciutat i que ara hem volgut reivindicar per a la nostra Comissió.

Els que no siguin castellonencs, els qui no van conèixer aquella mena de «monstre simpàtic» que era la «Panderola», potser puguin conèixer, una mica més, d’aquest Castelló que és ara tan seu com nostre, perquè és la nostra intenció anar-los aproximant a les nostres més entranyables coses, a través d’aquestes pàgines informatives

Extret del nostre primer llibret – Magdalena 1982